dimecres, 8 de maig del 2013

XXIV Seminari de Duoda La Política de les noves Mares

El XXIV Seminari de Duoda La Política de les noves Mares (dissabte 11 maig 2013) té la intenció de donar continuïtat al Seminari de 2012 El feminisme de les més joves. El protagonitzaran dones, magistrae de Duoda, d’entre 35 i 45 anys, que són mares. El seu sentit serà explorar en l’experiència del “doble sí” de les dones d’avui a la maternitat i a la feina, en un doble sí entès com la conjugació simutània per cada dona, de dos infinits: l’entrega completa a la maternitat i l’entrega completa al treball realitzat com a vocació personal.
En reunions d’equips d’investigació de Duoda, hem observat que entre les noves mares amb feina, indiferentment de les reduccions de l’horari laboral i d’altres ajudes externes, es viu sovint l’experiència d’una nova alienació, que consisteix en un desplaçament espiritual inconscient cap a alguns postulats de l’emancipació, la qual cosa impedeix apreciar el sentit de la pròpia experiència amb realisme. Aquest desplaçament se sol atribuir a circumstàncies externes (companyes de treball insuportables, duresa extrema del capitalisme en crisi, homes que no han canviat prou, manca de retorn i gratitud de tot el que una posa i dóna al món) alguna cosa que pertany a l’experiència íntima de cada dona. Estudiant el poema 629 d’Emily Dickinson, que diu:
La Batalla librada entre el Alma
Y Nadie – es
De todas las Batallas victoriosas –
Con mucho La Más Grande –
De ella no se tiene Noticia fuera –
Su Campaña Incorpórea
Se entabla, y termina –
Invisible – Desconocida –
Tampoco la Historia – la documenta –
Mientras Legiones de una Noche –
El Amanecer dispersa – Estas perduran –
Actúan – y son término –
Hem anat descobrint que en la contratació entre si i si d’algunes (molt significatives) d’aquestes  dones, hi ha una resistència a reconèixer autoritat a la pròpia experiència femenina quan aquesta  s’acosta al lloc de treball o al seu sentit. La resistència bloqueja o impedeix fer el simbòlic necessari  per viure amb felicitat (o simplement, viure) el “doble sí” que elles mateixes han donat a la maternitat i a la feina, perquè el lloc de treball no s’impregna de femení i, en conseqüència, resulta  desagradable.
Per això proposem un Seminari d’exploració de la pròpia experiència al voltant de les pràctiques que es fan per a portar al món el “doble sí” i, tanmateix, no accedeixen a la llum, a allò simbòlic. Aquestes pràctiques, en certa manera fallides, generen molt de cansameNt en les noves mares. La intenció del Seminari 2013 és, doncs, investigar en els obstacles que impedeixen avui a una dona impregnar de femení l’empresa, la funció pública o un altre lloc de treball remunerat, i contribueixi a que segueixin sent per a ella llocs desagradables. Es diferencia de l’anterior seminari precisament en el fet que no observem aquests obstacles en les protagonistes del Seminari 2013.

Programa:
10.15, Núria Jornet Benito i María-Milagros Rivera Garretas
Benvinguda i presentació

10.45, IVETTE ROCHE ANDREU
La vida, en dansa
Ser mare com un do, i a l’hora, un pes enorme, una losa que se sent, un pesar que més lleuger es torna si s’assumeix i s’accepta de la millor manera. Com si aquest pes, s’alleugerís quan se l’accepte com quelcom d’ineludible. Verticalitat, sol, correcta distribució del pes, respirar, espera, salt i desplaçament, gravetat, espera, escolta, silenci. Relació. La dansa com una guia, en què cos i ànima abracen la vida, la pròpia, i la que s’entrega.
Ser mare com una recerca d’un cos tou i recptiu, mòbil, rítmic, en constant joc d’equilibri en l’espai on es mou. Crec fermament que podem crear més possibilitats de moviment i de llibertat si afinem la nostra escolta i la dels nostres fills i filles. Crec que ho anem fent però no ho hem explicat.

12.00 CARME VIDAL ESTRUEL
En la revolta de la maternitat
Este es un tiempo comprometido, no en el sentido de las viejas consignas que resuenan huecas por haber cumplido con sus propósitos, sino en la asunción de un cambio singular que me desborda. Este es un tiempo que me compromete en un intento por conjugar la maternidad material sin desvestirla de su trascendencia y su potencia simbólica para significar. Este es un tiempo desordenado, pues ser madre es en mí una experiencia convulsa; no por falta de deseo sino a consecuencia de esta revuelta que, cuando la fuerzas, te expone a una relación con lo inaudito, inaudito que es y trae al mundo tu criatura.
Mi criatura de tres, ya casi cuatro años, ha removido el mundo que yo pensaba ordenado. Ha sido, por así decirlo, un niño de lo más talentoso en el arte de desmantelar aquellas conjeturas de supervivencia que me sujetaban, aunque en precario, derecha. Nuestra relación es como el zumo de limón, su gracia curativa está en la dosis y si una se excede en su ingesta, el cuerpo se resiente. Así, aprender a dosificar el desorden para poder comprenderlo y encontrar las palabras ha sido lo más costoso, sobrevivir en medio del caos es lo más ingrato, acoger lo inaudito… en esto estoy.
Quisiera en mi exposición señalar aquellos lugares que, a raíz de mi maternidad, han sido alterados, sin más ambición que la de enunciar, pues esta formulación es la traslación de un equilibrio precario que vivo en tiempo presente. Esto soy yo aquí y ahora, sin una perspectiva que pueda salvarse por la distancia del tiempo y con la fragilidad que me supone acoger que el tiempo puede no darme la razón.
La maternidad es espacio de contratación material y es, también, espacio de creación de simbólico femenino libre. Pero en mi experiencia – todo el texto parte del reconocimiento de la propia contingencia, contingencia que me exime, cuando el tono no sea adecuado, de la presunción categórica, puesto que sin contingencia la maternidad deviene identidad vacía, un lugar mudo a la resonancia creativa que nace de la relación de cada madre con su criatura, singular y concreta – decía que en mi experiencia, el peso de la contratación material, su desmesura, ha silenciado su potencia política. Así, comprender, trascender la urgencia de lo inmediato sin desmerecerlo para que su peso no me detenga, es una práctica que media entre dos irremediables hasta dar con una dúctil sujeción a lo inamovible, que es mi hijo. Esto es, vivir arraigada pero sin dejar de ver el cielo.
Ser madre es asunción de responsabilidad para con la materialidad, materialidad sin la cual nada más es posible, materialidad que hoy – en este nuevo contexto de capitalismo agonizante y final del patriarcado – las mujeres no tenemos garantizada. Materialidad que aunque presentí en el momento en el que yo formulé mi deseo de ser madre, no aprehendí. Materialidad de la cual por ser mi hijo un deseo no puedo (dicen) ser redimida, pues esta materialidad que hiere debe ser pensada, también, en la práctica política que es la maternidad.

13.00 Debat obert
Pausa-dinar

16.30 ON SÓC QUAN SÓC DOS? PERFORMANCE.
Creació: SOPHIE KASSER. Mare i artista. Amb la col·laboració de la pianista Nathalie Pierrehumbert. Assessorament artistic: Stéphane Lévy.
Peça de teatre-dansa que l'artista ha creat per intentar expressar la seva experiència viva a l’entorn del sentit que ha donat a la seva entrega al treball i a la maternitat.
Amb el seu cos i amb la música ens deixa entreveure aquest "doble sí" i la magnitud del desig present a l'experiència de ser mare i treballar.
Pes, temps, preguntes, desitjos, cansament, plaers petits i grans formen part d'aquesta peça.

18.30 COL·LOQUI SOBRE ELS RESULTATS DEL SEMINARI
Sala de reunions de la Biblioteca de les Facultats de Filosofia i de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona
c/ Montalegre, 6 - 08001 BARCELONA

Us hi esperem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada