dimecres, 8 de maig de 2013

XXIV Seminari de Duoda La Política de les noves Mares

El XXIV Seminari de Duoda La Política de les noves Mares (dissabte 11 maig 2013) té la intenció de donar continuïtat al Seminari de 2012 El feminisme de les més joves. El protagonitzaran dones, magistrae de Duoda, d’entre 35 i 45 anys, que són mares. El seu sentit serà explorar en l’experiència del “doble sí” de les dones d’avui a la maternitat i a la feina, en un doble sí entès com la conjugació simutània per cada dona, de dos infinits: l’entrega completa a la maternitat i l’entrega completa al treball realitzat com a vocació personal.
En reunions d’equips d’investigació de Duoda, hem observat que entre les noves mares amb feina, indiferentment de les reduccions de l’horari laboral i d’altres ajudes externes, es viu sovint l’experiència d’una nova alienació, que consisteix en un desplaçament espiritual inconscient cap a alguns postulats de l’emancipació, la qual cosa impedeix apreciar el sentit de la pròpia experiència amb realisme. Aquest desplaçament se sol atribuir a circumstàncies externes (companyes de treball insuportables, duresa extrema del capitalisme en crisi, homes que no han canviat prou, manca de retorn i gratitud de tot el que una posa i dóna al món) alguna cosa que pertany a l’experiència íntima de cada dona. Estudiant el poema 629 d’Emily Dickinson, que diu:
La Batalla librada entre el Alma
Y Nadie – es
De todas las Batallas victoriosas –
Con mucho La Más Grande –
De ella no se tiene Noticia fuera –
Su Campaña Incorpórea
Se entabla, y termina –
Invisible – Desconocida –
Tampoco la Historia – la documenta –
Mientras Legiones de una Noche –
El Amanecer dispersa – Estas perduran –
Actúan – y son término –
Hem anat descobrint que en la contratació entre si i si d’algunes (molt significatives) d’aquestes  dones, hi ha una resistència a reconèixer autoritat a la pròpia experiència femenina quan aquesta  s’acosta al lloc de treball o al seu sentit. La resistència bloqueja o impedeix fer el simbòlic necessari  per viure amb felicitat (o simplement, viure) el “doble sí” que elles mateixes han donat a la maternitat i a la feina, perquè el lloc de treball no s’impregna de femení i, en conseqüència, resulta  desagradable.
Per això proposem un Seminari d’exploració de la pròpia experiència al voltant de les pràctiques que es fan per a portar al món el “doble sí” i, tanmateix, no accedeixen a la llum, a allò simbòlic. Aquestes pràctiques, en certa manera fallides, generen molt de cansameNt en les noves mares. La intenció del Seminari 2013 és, doncs, investigar en els obstacles que impedeixen avui a una dona impregnar de femení l’empresa, la funció pública o un altre lloc de treball remunerat, i contribueixi a que segueixin sent per a ella llocs desagradables. Es diferencia de l’anterior seminari precisament en el fet que no observem aquests obstacles en les protagonistes del Seminari 2013.

Programa:
10.15, Núria Jornet Benito i María-Milagros Rivera Garretas
Benvinguda i presentació

10.45, IVETTE ROCHE ANDREU
La vida, en dansa
Ser mare com un do, i a l’hora, un pes enorme, una losa que se sent, un pesar que més lleuger es torna si s’assumeix i s’accepta de la millor manera. Com si aquest pes, s’alleugerís quan se l’accepte com quelcom d’ineludible. Verticalitat, sol, correcta distribució del pes, respirar, espera, salt i desplaçament, gravetat, espera, escolta, silenci. Relació. La dansa com una guia, en què cos i ànima abracen la vida, la pròpia, i la que s’entrega.
Ser mare com una recerca d’un cos tou i recptiu, mòbil, rítmic, en constant joc d’equilibri en l’espai on es mou. Crec fermament que podem crear més possibilitats de moviment i de llibertat si afinem la nostra escolta i la dels nostres fills i filles. Crec que ho anem fent però no ho hem explicat.

12.00 CARME VIDAL ESTRUEL
En la revolta de la maternitat
Este es un tiempo comprometido, no en el sentido de las viejas consignas que resuenan huecas por haber cumplido con sus propósitos, sino en la asunción de un cambio singular que me desborda. Este es un tiempo que me compromete en un intento por conjugar la maternidad material sin desvestirla de su trascendencia y su potencia simbólica para significar. Este es un tiempo desordenado, pues ser madre es en mí una experiencia convulsa; no por falta de deseo sino a consecuencia de esta revuelta que, cuando la fuerzas, te expone a una relación con lo inaudito, inaudito que es y trae al mundo tu criatura.
Mi criatura de tres, ya casi cuatro años, ha removido el mundo que yo pensaba ordenado. Ha sido, por así decirlo, un niño de lo más talentoso en el arte de desmantelar aquellas conjeturas de supervivencia que me sujetaban, aunque en precario, derecha. Nuestra relación es como el zumo de limón, su gracia curativa está en la dosis y si una se excede en su ingesta, el cuerpo se resiente. Así, aprender a dosificar el desorden para poder comprenderlo y encontrar las palabras ha sido lo más costoso, sobrevivir en medio del caos es lo más ingrato, acoger lo inaudito… en esto estoy.
Quisiera en mi exposición señalar aquellos lugares que, a raíz de mi maternidad, han sido alterados, sin más ambición que la de enunciar, pues esta formulación es la traslación de un equilibrio precario que vivo en tiempo presente. Esto soy yo aquí y ahora, sin una perspectiva que pueda salvarse por la distancia del tiempo y con la fragilidad que me supone acoger que el tiempo puede no darme la razón.
La maternidad es espacio de contratación material y es, también, espacio de creación de simbólico femenino libre. Pero en mi experiencia – todo el texto parte del reconocimiento de la propia contingencia, contingencia que me exime, cuando el tono no sea adecuado, de la presunción categórica, puesto que sin contingencia la maternidad deviene identidad vacía, un lugar mudo a la resonancia creativa que nace de la relación de cada madre con su criatura, singular y concreta – decía que en mi experiencia, el peso de la contratación material, su desmesura, ha silenciado su potencia política. Así, comprender, trascender la urgencia de lo inmediato sin desmerecerlo para que su peso no me detenga, es una práctica que media entre dos irremediables hasta dar con una dúctil sujeción a lo inamovible, que es mi hijo. Esto es, vivir arraigada pero sin dejar de ver el cielo.
Ser madre es asunción de responsabilidad para con la materialidad, materialidad sin la cual nada más es posible, materialidad que hoy – en este nuevo contexto de capitalismo agonizante y final del patriarcado – las mujeres no tenemos garantizada. Materialidad que aunque presentí en el momento en el que yo formulé mi deseo de ser madre, no aprehendí. Materialidad de la cual por ser mi hijo un deseo no puedo (dicen) ser redimida, pues esta materialidad que hiere debe ser pensada, también, en la práctica política que es la maternidad.

13.00 Debat obert
Pausa-dinar

16.30 ON SÓC QUAN SÓC DOS? PERFORMANCE.
Creació: SOPHIE KASSER. Mare i artista. Amb la col·laboració de la pianista Nathalie Pierrehumbert. Assessorament artistic: Stéphane Lévy.
Peça de teatre-dansa que l'artista ha creat per intentar expressar la seva experiència viva a l’entorn del sentit que ha donat a la seva entrega al treball i a la maternitat.
Amb el seu cos i amb la música ens deixa entreveure aquest "doble sí" i la magnitud del desig present a l'experiència de ser mare i treballar.
Pes, temps, preguntes, desitjos, cansament, plaers petits i grans formen part d'aquesta peça.

18.30 COL·LOQUI SOBRE ELS RESULTATS DEL SEMINARI
Sala de reunions de la Biblioteca de les Facultats de Filosofia i de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona
c/ Montalegre, 6 - 08001 BARCELONA

Us hi esperem!

VIII Diàleg Magistral Duoda Tornar a començar. Entre vida, política i educació: pràctiques de llibertat i conflictes fecunds

Us convidem a compartir aquest diàleg amb Anna Maria Piussi el proper Divendres 10 de maig 2013 - 17.30 h a la Sala d’Actes de la Facultat de Belles Arts de l’UB, C/ Pau Gargallo, 4 - 08028 Barcelona (Metro Zona Universitària). Entrada lliure.

De qué parlarem? aquí tenim un resum de A. M. PIUSSI:
Era el llunyà 1989 quan es va publicar el llibre col·lectiu Educare nella differenza, coordinat per mi, que testimoniava, per rellançar-la a l’intercanvi més ampli, la irrupció durant aquells anys, gràcies al fort desig de professores lligades a la política de la diferència, de pràctiques i reflexions innovadores i originals nascudes de la llibertat i les relacions d’autoritat entre dones, que portaven a l’escola i a la universitat el tall de la revolució femenina oferint-la a les més joves.
Va ser un desplaçament trencador, l’afirmació de la diferència femenina com a significant lliure de qualsevol aspecte de la vida educativa i escolar. Aquesta empenta amorosa va fer possible un distanciament, també respecte a posicions feministes dels anys setanta, que ens va permetre sortir dels dilemes “o massa o massa poc”, “o ets dona o parles-penses”, exposar-nos com a punt de palanca del canvi i situar-nos finalment amb llibertat (i amb alegria) més enllà d’aquestes antinòmies fictícies. Vam fer un salt, no un salt en el buit, sinó en la confiança recíproca i en la grandesa del nostre desig, i vam crear un desequilibri per desplaçar els significats de l’educació. Fou la inauguració de la pedagogia de la diferència sexual a Itàlia. I per mi un nou inici.
Des d’aquella època, els meus camins, com, d’altra banda, els d’altres, han estat marcats per continuïtats i discontinuïtats, períodes d’intensitat i d’altres de silenci o pèrdua momentània de referències. He conegut les dificultats de la intermitència en un procedir mai lineal, però també la transformació i el rellançament del desig que el saber estar amb confiança en la intermitència fa possibles. Dels molts anys de treball a Diotima, en la pedagogia de la diferència sexual, en el moviment d’autoreforma de la universitat i l’escola, a Sofías, a les activitats amb Duoda, he après que la matriu de la vida i de la nostra existència lliure és néixer i renovar l’alè del naixement amb nous inicis, continuar iniciant. Al centre de la meva contribució, vull posar-hi, per tant, la potència transformativa de (saber) recomençar, potència que té origen en el naixement de la mare, categoria central de la nostra política. Aquesta demana també la capacitat de fer buit, d’apartar-nos de tot el que ja hem dit i pensat, sense perdre-ho; al contrari, per fer-ho reviure davant la prova d’un present marcat per noves contradiccions però també gràvid de possibilitats; demana sortir d’una certa autosuficiència viscuda com a protecció, per fer lloc a una altra cosa dins i fora de nosaltres, per encreuar nous desitjos i subjectivitats que estan movent el món amb preguntes i respostes noves, també a través de conflictes generatius.
Saber recomençar entre vida, política i pedagogia avui és important, perquè els contextos i les formes de vida han canviat, també a través de les nostres modificacions, i és necessari tenir en compte els canvis en curs per orientar-los de la millor manera, fent-nos amb altres dones i amb homes possibilitats de nou inici, sense ficcions d’harmonia. Vivim en un temps visiblement marcat per la presència i el protagonisme femenins en tots els àmbits de la vida social, un temps viu i favorable que contrasta amb la melancòlica, destructiva, decadència del projecte masculí de la modernitat. Hi ha senyals de canvis inesperats i prometedors en dones (i homes) de les generacions més joves; hi ha desplaçaments importants en la cultura política, científica, en el saber de la vida material i de la convivència, repensats radicalment a partir de les dones i, per tant, per a tots. A Itàlia veiem rellançaments de desig possibilitats per la confrontació i l’intercanvi lliures, també conflictius, entre dones amb camins diversos, cadascuna amb la seva singularitat (vegeu la Trobada Nacional de Paestum); i hi ha un refloriment, després d’un temps de silenci relatiu o aparent, d’iniciatives a l’escola, a la universitat, a la formació, als mitjans de comunicació, entorn de la diferència sexual/de gènere. Queda com a nucli persistent en la discontinuïtat, com a guany essencial i irreversible, la consciència que la pedagogia de la diferència és la pedagogia, però sento necessari re-començar, donar-li un nou inici amb pensaments i pràctiques, amb convergències i conflictes generatius a l’altura d’aquest amor del món que ens mou, en virtut del qual sabem que el món no és tal sense el seu i el nostre més.
(Traducció de l’italià d’Agnès González Dalmau)

Programa:
17.30 h. Presentació del Diàleg magistral, a càrrec de Remei Arnaus, investigadora de Duoda
17.45 h. Anna Maria Piussi, Tornar a començar. Entre vida, política i educació: pràctiques de llibertat i conflictes fecunds

Us hi esperem!